Com s'escriu un treball científic

4. Rudiments de tipografia

Gabriel Valiente Feruglio
Dept. de Ciències Matemàtiques i Informàtica
Universitat de les Illes Balears

Des del punt de vista de l'autor d'un treball científic és l'estructura i el contingut del treball el que compta, i no les qüestions de forma i de presentació del treball escrit. Aquesta consideració, feta a la tercera part d'aquest article (<<Preparació electrònica d'originals>>), no deixa de ser encara una expressió de desig. És ben cert que les editorials científiques més responsables faciliten als autors les definicions d'estil necessàries per a la preparació electrònica d'originals. Algunes editorials científiques subministren, per mitjans electrònics, estils dissenyats i programats per a la composició de treballs científics amb el sistema LaTeX, entre les quals: Springer-Verlag, Elsevier Science, Kluwer Academic Publishers i Birkhäuser Verlag, com també algunes associacions professionals: l'ACM (Association for Computing Machinery), l'AMS (American Mathematical Society), l'APA (American Psychology Association), l'AAS (American Astronomical Society), l'IEEE (Institute of Electrical and Electronic Engineers), el TUG (TeX Users Group), etc.

Molt sovint, però, l'autor d'un treball científic rep un recull de convencions tipogràfiques pròpies de l'editorial i des d'aquell moment és l'únic responsable de posar el contingut del seu treball científic en la forma establerta per les especificacions editorials. Aquestes especificacions no sempre resulten entenedores ni fàcils d'implementar; per a les contribucions a la miscel.lània de la dotzena edició d'un congrés internacional, els editors demanaven recentment l'ús de lletres de família Times i de cos 13, una mida de lletra realment difícil de trobar en cap família de pòlisses: els cossos estàndard més usuals són 6, 8, 10, 12, 14, 16, 18, 20 i 24.

En aquests casos, l'autor té dos camins possibles per seguir: si usa un programa <<de guaita>> de tractament de textos, ha de seleccionar una per una les diferents parts que componen el treball científic i ha d'aplicar-hi els canvis tipogràfics necessaris; si usa un sistema de marcatge, com ara el LaTeX, ha de desenvolupar --programar-- un estil d'acord amb les instruccions d'estil donades per l'editorial, o bé ha d'adaptar-hi un dels estils de què disposa. En tot cas, l'autor ha de conèixer almenys la terminologia bàsica de la tipografia i de les arts gràfiques en general, a fi de poder interpretar les instruccions d'estil de l'editorial.

Les mesures tipogràfiques

Antigament, cada mestre impressor tenia la seva mesura tipogràfica pròpia, fins que el francès Pierre-Simon Fournier (1712-68) va crear una unitat estàndard, el cícero, que equivalia a onze punts tipogràfics, establint així la primera escala de mesura tipogràfica. Un altre francès, François-Ambroise Didot (1730-1804), va perfeccionar aquest sistema, basant-se en el sistema mètric anglès i ajustant-lo al sistema duodecimal --la dotzena era una de les maneres de comptar més corrents llavors, abans de la introducció del sistema mètric decimal. Des d'aleshores, un cícero equival a dotze punts tipogràfics, cadascun dels quals equival a 1/144 de la polzada francesa, és a dir, aproximadament 0,376 mil.límetres.

El sistema Didot s'usa en molts països d'Europa i en aquells països que en reben o en van rebre la influència. En el món anglosaxó i als Països Baixos, però, és més usual un altre sistema de mesura tipogràfica, el sistema pica, basat en el sistema mètric anglès i que té per unitat de mesura la pica. Una pica també equival a dotze punts tipogràfics, però un punt equival ara a 1/72 de la polzada anglesa, és a dir, 0,351 mil.límetres, aproximadament.

A part d'aquestes unitats absolutes, hi ha una unitat de mesura tipogràfica que és relativa al cos: el quadratí. Un quadratí d'un cert cos equival a la mida o amplada (nombre de punts) del cos i serveix per mesurar aquells espais que són proporcionals a les dimensions dels caràcters usats en cada cas, sobretot per als espais blancs que van a l'interior de la línia.

Totes aquestes unitats de mesura tipogràfica serveixen per donar tant les dimensions de la pàgina impresa (amplada de la caixa) com la mida dels caràcters d'impremta (cos) i la separació entre les línies (interlineat). Val a dir, però, que les eines informàtiques de tractament de textos científics actuals poden treballar indistintament amb qualsevol d'aquests sistemes de mesura tipogràfica. Els sistemes TeX i LaTeX, per exemple, entenen, entre altres, les següents unitats de mesura tipogràfica: punt, pica, polzada, centímetre, mil.límetre i cícero.

Quant a les dimensions de la pàgina impresa, els paràmetres més importants són aquells que determinen la mida de la caixa, la situació de la caixa dins la pàgina i la situació dels paràgrafs dins la caixa.

La caixa és la zona impresa, normalment rectangular, de la pàgina. Alguns dels paràmetres més importants que tenen relació amb la caixa són: l'amplada de la caixa (és a dir, la longitud de les línies), l'alçada de la caixa (és a dir, el nombre de línies per pàgina) i els marges superior i esquerre (els quals en determinen la situació dins la pàgina).

Quant a la situació dels paràgrafs dins la caixa, el paràmetre bàsic és la mida del queixal d'entrada de paràgraf. El queixal d'entrada d'un paràgraf serveix per indicar que el paràgraf és la continuació del paràgraf anterior. A part del queixal d'entrada, hi ha quatre maneres bàsiques d'alinear horitzontalment els paràgrafs dins l'amplada de la caixa: contra el marge esquerre; contra el marge dret; centrat; justificat (alineat contra tots dos marges). Cadascuna d'aquestes formes d'alineació implica una distribució diferent de l'espaiat entre els mots de les línies d'un paràgraf, conjuntament amb el tall de paraules en síl.labes.

L'alineació dels paràgrafs i el tall en síl.labes són automàtics, tant en els sistemes <<de guaita>> com en els sistemes de marcatge. Les dimensions de la pàgina impresa, però, s'han d'especificar en tots dos casos. Tot i això, el sistema LaTeX inclou definicions per als formats de paper més usuals: DIN A4, DIN A5 i carta (aquest darrer molt emprat als EUA). Així mateix, es pot adaptar fàcilment a qualsevol altra caixa mitjançant una sèrie de marques: \textwidth (amplada de la caixa), \textheight (alçada de la caixa), \topmargin (marge superior), \oddsidemargin i \evensidemargin (marge esquerre), \parindent (queixal d'entrada de paràgraf), etc.

Les pòlisses de caràcters d'impremta

Els caràcters d'impremta, se'ls distingia antigament pel nom del mestre impressor que els havia gravat o pel títol de la primera obra que hi estampava, mentre que actualment se'ls distingeix per la família, el cos i l'estil.

En l'època de la tipografia de plom, les foneries tipogràfiques subministraven els caràcters d'impremta als impressors per pòlisses --assortiments de caràcters d'un cos i estil determinat d'una família tipogràfica--, mentre que, actualment, el conjunt de caràcters tipogràfics que componen cadascun dels estils d'una família en un cos determinat s'anomena indistintament pòlissa o font (fosa).

Els diferents tipus de caràcters d'impremta se solen agrupar en famílies. Els membres d'una família tipogràfica tenen principis de disseny comuns, sobretot pel que fa al dibuix de les lletres. Les famílies tipogràfiques es designen amb el nom del fonedor o de l'autor del dibuix de la lletra (Garamond, Caslon, Baskerville, Bodoni, Zapf), amb el nom de l'impressor que en va encarregar el disseny (Elzevier), amb el nom de la primera obra impresa amb la família (Bembo, Centaur, Century), o bé amb el nom atribuït per l'empresa que les comercialitza (Berthold Baskerville Book, ITC Galliard, Linotype Melior, Monotype Dante), malgrat que algunes denominacions responen a raons històriques (Textura, Fraktur, Futura, Palatine, Roman).

La mida dels caràcters s'anomena cos i s'expressa normalment com a nombre enter de punts tipogràfics. El cos i l'interlineat se solen indicar conjuntament: 14/12 vol dir: caràcters de catorze punts d'altura i interlineats a dotze punts. En el món dels sistemes de marcatge, però, els sistemes TeX i LaTeX vénen acompanyats d'un sistema per dissenyar pòlisses, anomenat METAFONT, que permet generar (<<fondre>> electrònicament) pòlisses de cossos que no són nombres enters sinó potències d'1,2 (és a dir: 1,2; 1,44; 1,728; etc. vegades un nombre sencer). Això permet millorar la qualitat final d'un treball científic quan es combina la impressió amb la reducció fotogràfica: per publicar un treball en paper de format DIN A5 a partir d'un original en format DIN A4, es pot imprimir abans un original ampliat, usant pòlisses de cos 1,44 vegades el cos final desitjat. La reducció fotogràfica d'un original de qualitat normal (la resolució típica d'una impressora làser és 300 punts per polzada) dóna així una qualitat bastant més alta (432 punts per polzada) gràcies al fet que 1,44 és aproximadament igual al factor de reducció de la mida DIN A4 a la mida DIN A5.

L'estil fa referència a la varietat tipogràfica que s'adopta per aconseguir un cert efecte sobre una part de l'escrit, normalment per donar èmfasi o fer ressalt d'un mot, una frase o un paràgraf. Els estils més usuals són els que afecten bé la figura de les lletres (rodona: lletres verticals, o cursiva: lletres obliqües), o bé el gruix del traç (normal: amb el gruix del traç normal, o negreta: amb el gruix del traç augmentat). Cadascun d'aquests estils implica un canvi de pòlissa de caràcters, d'interlineat, i de vegades també una correcció de l'espaiat entre els mots, els signes de puntuació i les fórmules matemàtiques.

Val a dir que els sistemes <<de guaita>> de tractament de textos científics només canvien de pòlissa de caràcters i de vegades també d'interlineat quan s'efectua un canvi d'estil en el treball científic, mentre que els sistemes de marcatge també corregeixen adequadament l'espaiat.