Per tal de establir el marc analític abans esmentat adoptem el concepte d’estructura social d’acumulació. El concepte es refereix al conjunt de relacions socials bàsiques que determinen el procés d’acumulació del capital i la seva taxa de benefici. Es a dir, el conjunt de relacions socials que actuen sobre la rendibilitat del capital, estimulant la seva reinversió o inhibint-la. És una teoria que copsa la dinàmica econòmica capitalista, el procés d’inversió-producció-mercaderia-guany-reinversió i que es reprodueix ampliadorament, un cop i un altre si és rendible, i que deixa de reproduir-se quant el guany d’invertir en el procés de reproducció ampliat és menys rendible que d’altres utilitzacions del capital resultant del procés (Bowles, S. et alia, 1983; 1985 i 1990; Gordon, D. et alia 1982; Riutort, B., 2001)

L’estructura social d’acumulació, tal qual l’utilitzem, estableix els eixos bàsics de les relacions: 1) d’articulació i competència entre les empreses i entre els capitals; 2) de cooperació i conflicte entre els empresaris i els treballadors; 3) a l’interior de la força de treball; 4) entre l’estat i l’economia; 5) entre els centres d’acumulació, les perifèries i semiperifèries i; 6) entre l’ economia i el medi ambient.

El desenvolupament de les societats i dels estats del benestar a l’Europa de la postguerra va anar de la mà d’un fort creixement econòmic, un increment notable de la capacitat de consum entre les classes treballadores i les classes mitjanes, i noves necessitats per a les masses de la població en general, incorporant-se el turisme a la senalla de la compra del ciutadà mitjà.

A partir dels anys cinquanta les Balears entren a la nova divisió del treball europeu establerta després de la Segona Guerra Mundial, principalment a la divisió anglesa del treball i, en segon lloc, després, a l’alemanya, especialitzant la seva economia en un producte que es converteix en pocs anys en un component generalitzat del consum de masses: el turisme de sol i platja i, en el cas Balear, cal afegir en el mateix paquet, de paisatge.

El creixement continuat de les economies europees en aquest període del capitalisme regulat estirà de manera sostinguda el creixement de les Illes Balears a causa de la confluència de diverses circumstàncies favorables; existència d’una tradició turística anterior a la Guerra Civil que es va recuperar; flexibilitat del seu teixit empresarial i de la força de treball que canviaren ràpidament les seves ocupacions agrícoles i industrials per les terciàries; costos dels factors treball i terra molt baixos en relació als dels mercats emissors; disposició d’una inexhaurible font de treballadors immigrants peninsulars disposats a incorporar-se al mercat de treball illenc a canvi de baixos salaris; relativa proximitat del seu principal mercat emissor, l’anglès, amb el nou mitjà de desplaçament de masses, l’avió; disposició de capital inversor extern a partir de l’associació dels tours operadors estrangers amb empresaris illencs; successives baixades competitives de la pesseta i, sobre tot, la continua expansió i potencialitat d’un mercat sense fronteres, el turístic, que esdevé una exportació que es consumeix en el lloc on es produeix.

És el període que s’ha anomenat primer boom turístic de Mallorca (Rullán O, 1997) - i per extensió de les altres illes Balears, encara que en menys intensitat i més tard -, caracteritzat per la tercerització de la seva economia, la intensitat urbanística localitzada en el litoral de la badia de Palma i, en segon lloc, a la d’Alcudia i, per l’estacionalitat del turisme. De 600.000 visitants al 1960 es passa a 3.600.000 visitants al 1973 (Manera, C., 2001). Per fer front al fort creixement del treball d’aquest període s’incorporen prop de 100.000 immigrats que s’afegeixen a la població d’origen autòcton. Les Balears es situen entre les quatre regions espanyoles de més alt nivell de vida.

El desenvolupament de les societats i dels estats del benestar europeus va continuar sense entrebancs fins a la crisi del petroli de l’any 73 - encara que en graus diferents entre uns països i els altres -, la qual va precipitar les contradiccions que s’havien anat contenint durant el procés d’acumulació del capitalisme regulat i ara es manifestaven, provocant una baixada de les taxes de beneficis d’ampla durada, amb la conseqüent crisi de l’estructura social d’acumulació del capitalisme regulat en els països europeus i, l’esdeveniment de la seva transformació vers el capitalisme global, en un procés de quasi vint anys de durada.

D’altra banda, l’economia espanyola, protegida per un relatiu aïllament respecte de l’europea, va aplaçar durant uns quants anys la crisi econòmica que s’inicia el 73. Mentrestant, al contrari, l’economia Balear, inserida plenament a la divisió del treball europea, va reaccionar de manera simultània amb aquesta, entrant en crisi els anys 73 i 74 i començant un important procés de reestructuració.

A determinats països europeus, després d’un període de indecisió durant els primers anys de crisi, les reestructuracions econòmiques del capitalisme regulat, en sintonia amb les “noves” propostes neoliberals, s’orienten vers l’abaratiment dels factors. Es considera que la crisi és d’oferta, no de demanda, per fer-li front cal produir atur, debilitar les posicions dels treballadors, desreglar els mercats de treball, baixar els salaris i augmentar la productivitat del treball. És força important destacar que l’economia anglesa de finals dels setanta va entrar plenament per la via d’aquesta estratègia. Al contrari, l’economia alemanya, més resistent a la crisi, va continuar l’estratègia neocorporativista, mantenint un major grau de cohesió social amb una ampla oferta de serveis socials i una més alta capacitat adquisitiva de les classes treballadores i mitjanes.

En aquest període a les Balears hi ha una reestructuració empresarial centralitzadora dels capitals en el sector turístic, formant-se el que podem considerar les grans cadenes hoteleres autòctones, i un procés de racionalització de l’organització i dels processos de treball, basats en la flexibilització del mercat de treball, l’estalvi de mà d’obra, l’augment de la intensitat del treball i el creixement dels salaris per sota de la inflació. La qual cosa va portar importants processos de reestructuració, nombrosos acomiadaments, noves modalitats de contractes de treball que precaritzaven l’ocupació i, l’augment de la pressió sobre el horaris i la productivitat del treball. Cal dir que la reestructuració fou especialment forta als sectors de la indústria tradicionals – sabates, bijuteria, mobles - intensius en ma d’obra, passant a l’economia submergida bona part de la seva activitat productiva, reduint el màxim els costos laborals i externalitzant tots els serveis possibles (Mascaró P, 1995). El conflicte social fou present en vagues, algunes d’elles simbòliques per a l’historia del recent moviment obrer illenc, com foren les de l’hotel Bellver o la de les drassanes de Palma, coincidint amb la lluita per la democràcia i amb el creixement del moviment sindical. La societat de les Illes, especialment la mallorquina, es modernitzava ràpidament, s’urbanitzava i esdevenia una societat potsindustrial complexa.

En aquests moments, les Balears ja no tenen fronteres econòmiques amb Europa en el que són els seus dos principals productes “d’exportació”; els serveis turístics i els serveis residencials. Aleshores, si més no en crisi, el potencial europeu de creixement d’ambdós mercats és molt gran i ben prest, al 1977, a Balears (Aguiló, E., 1990) es va refer el procés d’expansió econòmic, fins i tot en circumstàncies de forta reestructuració de les economies europees, iniciant-se un altre període d’expansió de l’economia de les Balears que O. Rullán ha anomenat segon boom - a l’any 1988 el nombre de turistes gira al voltant dels 4 milions i mig -, d’una durada que arriba fins a la crisi dels anys 91 i 92, tan sols interromput per la petita recessió dels començaments del vuitanta.

Cal destacar que la segona meitat del setanta i la primera del vuitanta completen tres processos polítics força importants per a les Balears, la transició democràtica, l’estatut d’autonomia del 83 i l’entrada a la Comunitat Europea del 86, tots ells acaben d’orientar, articular i consolidar l’economia i la societat de les Illes Balears vers la integració a l’economia, la societat i la cultura europees i, per primer cop en dos cents anys, disposen d’unes institucions amb competències per intervenir des de l’administració autonòmica sobre les polítiques econòmiques i socials.

Als anys vuitanta el turisme alemany va créixer ininterrompudament, encara que fins els noranta no va superar l’anglès com a primer mercat turístic de les Illes. Aquest període es caracteritza pel creixement exponencial dels apartaments, els adossats i les segones residències. Els apartaments representen un estalvi considerable en la ma d’obra, incidint a la baixa en la formació dels preus del producte turístic, en línia amb la tendència del moment a augmentar la competitivitat reduint costos del treball. Els adossats i la segona residència representen la nova mentalitat de les amples, aburgesades i individualistes noves classes mitges i de les noves classes mitges altes, conseqüència de la qual és el consum extensiu de territori i una forta expansió de la construcció.

Les reestructuracions del mercat de treball a les Illes anaren per la via neoliberal des dels inicis de la crisi del 73-74, augmentant la seva flexibilitat secular i la desregulació de la força de treball illenca. L’ economia de les Balears iniciava el camí vers el capitalisme global que s’establiria els anys noranta. Amb tot, el renovat creixement econòmic de les Illes anava acompanyat d’una major distribució desigual de la renda entre les classes socials i d’una progressiva precarització de les condicions de treball de les classes treballadores. Els sectors més afectats per aquests processos entren en situacions estructurals de major vulnerabilitat social, especialment els barris de treballadors de Palma i els dte habitatges de treballadors de les zones turístiques massificades, fins i tot amb important borses de marginació (Carbonero M. A, et alia 2001)

D’altra banda, a Europa les externalitats produïdes pel fort creixement econòmic de l’etapa anterior, acumulades en forma de degradació ecològica, en un moment de crisi i reestructuració econòmica, no es consideren importants per part del capital i de les autoritats polítiques. El que passa a primer pla són els estalvis en els costos dels factors i la recuperació de les taxes de benefici, més fins i tot quant l’ideologia neoliberal esdevé hegemònica dintre del gran capital transnacional i els seus organismes de regulació internacional.

A les Balears, el diagnòstic sobre la crisi per part del capital és semblant. Mentrestant, les condicions insulars i la pressió constant d’una economia en expansió que basa la seva activitat en l’ús intensiu i extensiu del territori, fan més greu aquesta manca d’atenció a les externalitats ecològiques. El procés de degradació ambiental s’agreuja; l’escassetat de l’aigua es converteix en crònica; l’increment constant dels residus, les deixailles i els abocaments, es disparen cap amunt; l’augment del consum energètic creix exponencialment; la motorització converteix les Balears en la zona d’Europa amb més vehicles per habitant; l’urbanització s’estén, colonitzant de cada vegada més zones rurals i costaneres, etc. Tot això provoca les primeres i fermes reaccions populars en forma de moviments ecologistes i de protecció del territori, i es manifesta a mobilitzacions tan emblemàtics com les de la Dragonera i el Trenc.

Durant els anys vuitanta el capitalisme regulat s’ha anat transformant vers un nou capitalisme global, del qual, entrats els anys noranta, es dibuixen els eixos d’una nova estructura social de acumulació: el capitalisme global defuig l’àmbit de reglamentació de l’ estat-nació; les seves interaccions són d’abast mundial; és configura al voltant de tres grans regions centrals i d’altres zones depenents, les semiperifèries i perifèries; el capital financer ha aconseguit una autonomia quasi total arreu del món; desapareixen els compromisos entre els grans agents socials; les noves tecnologies s’apliquen massivament a lote economia; les grans empreses s’organitzen en xarxes, etc.

Als anys noranta les Illes Balears s’incorporen completament dins de l’estructura social d’acumulació europea del capitalisme global. Els processos de fusions d’empreses concentren el mercat d’origen oligopolitzat en uns quants grans operadors turístics estrengers; la transnacionalització i la integració horitzontal i vertical de les grans empreses hoteleres mallorquines adopten la forma de conglomerats organitzats en xarxes dote abast mundial. El producte turístic bàsic, sol, platja, paisatge, assoleix un ample ventall de modalitats, a més a més d’ampliar-se amb nous segments d’oferta; la construcció residencial creix ininterrompudament. Es produeix un altre molt important flux d’immigració treballadora, aquest cop de procedència extra comunitaria que la població autòctona no cobreix, les remuneracions dels quals són de subsistència, etc.

Per primera vegada, als anys noranta i, fonamentalment, a causa de la pressió de l’opinió pública i de importants mobilitzacions populars, les autoritats autonòmiques miren de regular les condicions de desenvolupament del turisme i de la construcció considerant les seves conseqüències ambientals; malgrat tot, les mesures sempre arriben “misses dites”, quan bona part del mal ja s’ha fet, són mesures insuficients i sempre es troben formes de fugir de les normatives reguladores. De manera que l’expansió de la construcció i la degradació ambiental s’accelera.

Les condicions renovades de la reproducció ampliada del capital global representen una vegada més un impuls per a l’economia de les Balears, donant lloc a un tercer boom del turisme. La renda per càpita dels illencs s’ha situat entorn dels 19000$, el PIB de les Balears ha crescut un 30% més aviat que de l’Estat Espanyol i un 10 % més que la mitjana europea (Bardolet 2001). El nombre de turistes que ens visiten a l’any dos mil arriba a l’entorn dels 10 milions i mig. L’any següent, un altra vegada més, es produeix la crisi cíclica de cada deu anys.

Tan sols al final del període i coincidint amb l’entrada en una nova crisi cíclica, el nou Govern de Progrés manifesta una voluntat política més creïble que els anteriors de cara a fer front als problemes socials i ecològics, la qual cosa genera una reacció d’oposició implacable a les seves mesures per part dels sectors econòmics afectats per les regulacions i pels sectors polítics desplaçats que no han assimilat el canvi. Ambdós sectors han manat ininterrompudament i els costa acceptar una nova cultura política del compromís (Valdivielso J, 2001)

Els capitalistes han de competir pels guanys i ho fan intentant millorar els determinants de les seves pròpies taxes de beneficis. La competència entre els capitalistes pren quatre grans formes: 1) esforços per tal de crear noves situacions en els preus, competència de preus; 2) esforços per crear situacions en les quals els competidors potencials queden enrera en les innovacions, al manco temporalment; 3) esforços per eliminar la competència mitjançant el poder d’oligopolitzar el mercat; 4) desplaçaments de la inversió de capitals vers les indústries o els sectors més rendibles. El procés de competència entre els capitalistes afavoreix el canvi.

Des de l’inici de l’economia turística la competència per la rendibilitat del capital ha portat a canalitzar bona part de les inversions vers el sector turístic – considerant també les activitats complementaries -, generant un creixement constant d’aquest sector envers els altres: l’agricultura i la industria. Tant sols la construcció ha crescut quasi paral·lelament amb el turisme. El sector turístic representa més del 60% el PIB Balear. En contrast, l’agricultura i la ramaderia no arriben al 2% del PIB. No obstant això (Bardolet 2001) el seu valor econòmic i social és molt superior ja que mantén el paisatge rural i conserva els valors culturals.

Els operadors turístics estrangers han jugat un paper força important en la posada en marxa del desenvolupament turístic i avui canalitzen el 90% dels clients, tenint, per tant, una forta influència en la presa de decisions a l’interior del sector. El negoci dels operadors es dirigeix al consum de masses i ofereix un producte estandarditzat de sol, platja i paisatge, encara que en aquest marc hi ha un ventall d’ofertes força variat. Fent servir el símil industrial, cal dir que s’ha passat d’un tipus de pauta de consum fordista a un posfordista, més flexible i variat, que es dirigeix a copsar una gamma variada de desitjós del client potencial (Ioaniddes and Debbage, 1997; Poon, 1993; Shaw and Williams 1994). Els tours operadors disposen d’una gran capacitat per condicionar les polítiques de preus i d’altres elements del producte turístic, i fins i tot de fer una considerable pressió sobre les decisions polítiques (Sastre and Benito, 2000, 78)

A l’altre costat de la indústria, entre els hotelers, també s’ha produït un procés de reorganització, concentració i transnacionalització vertical i horitzontal, tot assegurant la racionalització del treball i el manteniment dels costos salarials baixos. La formació de les grans cadenes hoteleres ha estat paral·lela a l’exportació del capital i know how hoteler a d’altres contrades mediterrànies, del Carib i d’Indonèsia, fent de les grans cadenes mallorquines potències hoteleres mundials en el turisme de sol i platja, però que pel seu volum han generat economies d’escala i han aconseguit penetrar amb força dins el segment del turisme urbà i d’alt nivell econòmic a Europa i als Estats Units (Uriol, E. 2001). Els volums, l’extensió, la productivitat i la diversa localització de l’oferta de les grans cadenes les ha situades a una posició de força en el mercat que les permet negociar en condicions oligopolistes amb proveïdors, operadors i administracions.

Ambdós sectors, el dels grans operadors turístics i el de les grans cadenes hoteleres han seguit una estratègia permanent de beneficis basada en els baixos costos, tant pel que fa a la organització de les empreses en xarxa, com pel que fa als costos salarials i a l’externalització dels costos ambientals i dels serveis que necessiten. La rendibilitat d’aquestes estratègies i la solidesa del mercat els ha portat a l’expansió continuada, mantenint una relació de complementarietat i conflicte entre ells i a la supremacia en les seves relacions amb els altres sectors econòmics dependents i, amb l’administració, permanentment condicionada per la continuïtat de la inversió i l’ocupació que generen ambdós sectors.

L’existència d’unes poques grans empreses transnacionals es combina amb un important teixit d’empreses mitjanes, però, sobre tot, petites, molt divers i dinàmic que forma part del funcionament de unes economies i unes societats força complexes que ofereixen una ampla quantitat de serveis dels més diversos tipus, tant als seus habitants, com als visitants, tenint un pes notable en la formació del PIB – construcció, indústria, restauració, comerç, intermediaris, finances, serveis professionals, etc. -. En aquest sentit cal destacar que la densitat empresarial és la més alta d’Espanya, 80 empreses per mil habitants en comptes de 60 (Manera C, 2002). L’existència d’un teixit empresarial dinàmic ve d’enrera a l’economia de les Illes i s’ha disparat, combinant d’una manera singular elements de mentalitat d’allò més modern i individualista, amb xarxes clientelars i tradicionals de confiança, funcionals al tipus específic de teixit social, econòmic i cultural. Aquests teixit divers de petites i mitjanes empreses és el que genera la més grossa quantitat de llocs de treball, la qual cosa el converteix en vital per entendre la dinàmica social i econòmica de les Balears.

L’obtenció de beneficis en el procés de producció capitalista genera un conflicte entre el que els treballadors volen i entre el que els empresaris estan interessats d’obtenir del procés de treball. Aquest conflicte es disputa entorn els salaris, els ritmes de treball, el temps de treball i l’organització del treball, incidint directament en la formació de la taxa de beneficis.

Hi ha diferents estratègies del capital per tal d’aconseguir donar forma al procés de producció de la manera més rendible pels seus interessos, la aplicació de les quals depèn d’una combinació de diversos factors on esdevé fonamental la cultura i la interpretació que els mateixos treballadors fan de la seva posició. En termes de tipus ideal diferenciem dues posicions polaritzades en l’organització del procés de producció, encara que entre elles hi ha molts de matisos i combinacions.

Una estratègia competitiva de generació de beneficis basada en la innovació i el valor afegit, a la qual correspon una flexibilitat positiva que consisteix en l’adopció d’una perspectiva respecte del treball que inverteix en la formació i l’aprenentatge continuat del personal, els sistemes salarials complexos amb incentius, la negociació col·lectiva, el consentiment i el compromís dels treballadors respecte de le empresa, la cooperació horitzontal i la comunicació entre les diverses funcions, tot cercant una major productivitat (Schor, J., et alia 1995)

I una estratègia de generació de beneficis basada en les tasques poc qualificades i els baixos costos, a la qual correspon una flexibilitat negativa que combina un conjunt de tasques repetitives, la sustituibilitat dels treballadors, el control autoritari del treball, la negociació segmentada i fins i tot individual, el manteniment de les jerarquies tradicionals i la confiança amb els mecanismes de mercat, en darrer terme, com a mecanisme de disciplina laboral. Tot cercant una major productivitat.

A les Illes Balears com economies i societats complexes que són, segons els sectors i les ocupacions, les combinacions d’ambdós tipus ideals cobreixen un ventall molt divers. No obstant això, des d’abans de l’economia turística i profunditzant-se després, han estat força dominants les versions que s’apropen més al segon tipus, la flexibilitat negativa: han estat i són economies intensives en treball, basades en els baixos costos del factor treball. Sempre han mantingut estratègies de generació de beneficis basades en la reducció dels costos.

Les característiques de l’estratègia de beneficis basada en els costos a Balears són: la inestabilitat de l’ocupació – amb una taxa de temporalitat del 30% dels assalariats -, una estacionalitat dels treballadors del 24% (Díaz 2001)- la qual cosa significa ritmes intensos i hores extres a la temporada -, la tendència a la individualització de les relacions laborals i la dificultat de la presencia sindical els centres de treball, la manca de qualificació de la mà d’ obra i la manca de polítiques de formació per part de les empreses (Reina 1995, i 2001) . La flexibilitat de la mà d’obra a les Balears en relació a l’estacionalitat i el cicle econòmic i l’elevat nivell dote activitat de la població en tots els segments d’edat, ens dona una de les claus de seva l’alta productivitat (Carbonero et alia 2001)

A la fase actual, la flexibilitat negativa fa que la majoria de les empreses a les Balears optin per l’ajustament a la major competència, conseqüència de les onades liberalitzadores i l’aplicació de noves tecnologies, mitjançant la reducció de plantilles, la subcontratació a empreses i autònoms - la característica de les quals són els baixos costos -, la precatització del treball, i la flexibilitat de temps i dels contractes. Tots aquests factors es troben associats a una major reducció del salari mitjà dels treballadors de les Balears en relació els de la resta d’Espanya, malgrat el creixement del PIB Balear hagi estat superior. Així com a una desproporció entre l’augment de la productivitat en deu anys del 50% i un salari real que en aquest període tan sols ha pujat un 2’3% (Díaz 2001)

El canvi accelerat de les ocupacions a Balears en els darrers cinquanta anys s’ha produït – segons documenta A. Miquel (2000)- conservant en part les relacions patró-client tradicionals, funcionals a les formes de la flexibilitat negativa, més que l’articulació de formes pròpies de la flexibilitat positiva, que no s’han generalitzat. Això ha estat possible perquè, a més de que la socialització de les noves generacions de treballadors autòctons s’ha produït dins aquest context marcat per una concepció negativa de flexibilitat i moralitat del treball, els treballadors immigrats que en successives onades s’han incorporat el mercat de treball provenien majoritàriament del sud de Espanya, on bona part d’aquestes relacions de confiança clientelar eren vigents. En aquest context és notable la importància de la família i de la comunitat en l’accés al mercat de treball i la xarxa de relacions que permeten entrar i sortir del mercat de treball (Reina J. L., i Miquel A., 1998)

En la mesura que el model de la flexibilitat negativa es reprodueix i s’estén, augmenta la ja molt desigual distribució de la renda entre el capital i el treball, a més a més propiciar l’ entrada dins un cercle de salaris baixos i baixes qualificacions que fan més difícil la possibilitat de reformar el camí cap a una concepció més propera a la flexibilitat positiva. L’eficàcia i gran rendibilitat d’aquest tipus d’estratègia deriven de la relació que manté la flexibilitat negativa basada en els baixos costos de la mà d’obra, la precarització del treball i la rotació de l’ocupació balear, amb la seva capacitat de generar una renda per càpita i un PIB fins i tot per sobre de la mitjana de les regions europees (Carbonero et alia 2001).

La mitjana dels salaris dels treballadors a les Balears a la meitat dels noranta es situaven a la novena posició entre les comunitats autònomes de l’Estat Espanyol, tenint en compte el progressiu augment del cost relatiu de la vida, especialment en un àmbit tan important per les famílies com és l’habitatge dels pisos i els lloguers. D’altra banda, entre els assalariats i els autònoms precaritzats augmenta la sinistralitat laboral, lote inestabilitat familiar, els problemes d’integració social i fins i tot, les àrees de major vulnerabilitat social. La societat amb la renda per cà0pita més alta d’Espanya a l’any dos mil és una de les més desiguals.

Una de les polítiques que tradicionalment s’han portat a terme per tal d’aplicar de manera continuada una estratègia basada en els baixos costos del treball ha estat la segmentació del treball. Els empresaris proven de debilitar la capacitat negociadora i solidària entre els treballadors fomentant i ampliant les diferències entre ells per raons de sexe, edat, nacionalitat o ètnia, però, les diferenciacions també poden construir-se socialment en base a l’antiguitat, la fidelitat, la sindicalització etc.

La segmentació dels mercats de treball diferencia les posicions entre els treballadors, divideix els seus interessos i fomenta les diferències culturals adscriptives i construïdes, dificultant la generació de solidaritat interna i la participació en moviments conjunts en defensa d’interessos comuns, i debilitant la implantació sindical a les empreses (Reina J. L., i Miquel A., 1998)

Les plantilles típiques de les empreses a les Balears es disposen entorn d’un nucli de treball fix basat en la confiança cap a l’empresa i, en el cas de les petites empreses, en la confiança personal cap a lte empresari. A les grans empreses aquest nucli el formen: el personal de direcció i gestió, el tècnic i el de control, constituint un heterogeni segment primari que realitza treballs poc repetitius, que suposen graus d’autonomia i gaudeixen d’una remuneració relativament alta, trobant-se en general no gaire sindicalizats. Naturalment, encara que amb sous relativament baixos, el funcionariat, per les seves condicions d’estabilitat en el treball, cobertura social, grau de sindicalització i formació, l’hem de considerar part del segment primari de la força de treball. Pel que fa al segment secundari la composició és molt diversa i complexa: els treballadors fins ara caracteritzats per la figura dels fixos discontinus, que en la nova llei desapareixen, estan lligats a l’estacionalitat de gran part de les ocupacions en els serveis i dedicats a tasques bàsicament repetitives, els salaris sovint són relativament baixos, però no en tots els casos, la sindicalització es dèbil; les diverses formes de treball eventual que per circumstancies de la producció o per obra i serveis generen treballs poc qualificats i repetitius que fàcilment son substituïbles, amb tot el que suposa una remuneració baixa i quasi sense sindicalització. Un altre segment molt precaritzat és el de diversos tipus de contractes de treball a la carta; eventuals via les ETTS, el personal de serveis subcontractats, treballadors forçats a declarar-se autònoms i treballadors informals i submergits, tots amb uns salaris que són força baixos i un grau de sindicalització nul. Fins i tot cal esmentar per la seva importància econòmica i social els seixanta mil treballadors no residents que venen a fer feina en temporada alta (Reina J.L., i Miquel A., 1998; Reina, J.L. (coord) 2000)

Els diversos segments esmentats s’articulen en el mercat de treball a les Balears a partir de l’aplicació d’estratègies de diferenciació entre treballadores pel seu origen; autòctons, forasters i, ara, immigrants extracomunitaris; així com a partit de la diferència en les ocupacions per raó de sexe i edat; home, dona i; madur, jove i vell . Els primers acostumen a trobar-se més amunt en la segmentació i el següents més abaix. Però també tenen força importància a conseqüència de la cultura empresarial i moral de les societats illenques, l’antiguitat, el grau de confiança, la manca de sindicalització i d’altres elements que serveixen per crear qualsevol diferència significativa.

Cal esmentar que el variat conjunt de flexibilitats negatives que intervenen a l’economia de les Balears facilita que les dones, els joves i els vells, per un costat, ocupin les borses més precaritzades del segment secundari, disposant les dones i els joves d’una important mobilitat d’entrada i sortida del mercat de treball i, per l’altre, que la darrera onada d’immigrants extra comunitaris es situï en el terreny del treball que els treballadors amb ciutadania reconeguda no volen fer per les condicions de salaris de subsistència oferts i de la mancança de tot tipus d’estabilitat i drets. La llei de “cupos” d’immigrants extra comunitaris ha vengut a institucionalitzar aquesta nova modalitat d’ocupació creixent, a més de situar en la il·legalitat a un nombre elevat d’aquest col·lectiu de treballadors les condicions de treball dels quals es situen en els límits suportables de precarietat.

A les societats del benestar europees dels anys seixanta un dels objectius centrals era la cohesió social, dins una societat dividida en classes. L’Estat de benestar era l’instrument central per realitzar aquest objectiu contradictori. L’Estat del benestar feia una doble funció: d’una banda regulava les polítiques econòmiques que asseguraven el creixement econòmic capitalista i, de l’altre, realitzava les polítiques socials i la mediació social necessàries per tal de assegurar la plena ocupació, la universalització de les polítiques socials i la pau social.

A partir dels anys setanta la crisi econòmica també va significar una crisi de l’Estat del benestar. Les interpretacions de la crisi que esdeveniren hegemòniques foren les neoliberals, proposant, entre d’altres coses, la desfeta de l’Estat del benestar. A diferents països europeus aquestes polítiques tingueren concrecions diverses en un ample ventall, uns les aplicaren més que d’altres, però l’universalisme de les polítiques socials i la realització dels drets de ciutadania social es veren retallats. El pacte social que les sostenia va ser desarticulat en diversos temps i en diversos graus. Es va passar de parlar de la societat del benestar a la societat dels dos terços, dos terços de integrats i un terç desfavorit, fins i tot es va parlar de marginació social i d’exclusið3 d’importants col·lectius socials i, ja als noranta, de vulnerabilitat social.

A l’Espanya dels anys vuitanta i començaments dels noranta els governs socialistes assumiren la tasca de desenvolupar l’Estat del benestar, abans subdesenvolupat, amb la perspectiva d’aconseguir la integració social en una societat del benestar, mentrestant, per fer front a la crisi econòmica i al procés d’integració a la Comunitat Europea, s’adoptaven polítiques econòmiques escorades vers el monetarisme. La contradicció va portar a que l’Estat del benestar espanyol es desenvolupés amb significatives mancances. La construcció de la societat del benestar començava quant ja estava en crisi. D’altra banda, el desenvolupament dels estatuts d’autonomia i la formació dels ajuntaments democràtics, donaven per primera vegada la possibilitat a les administracions locals de dur a terme polítiques socials a l’àmbit de les seves competències.

A les Balears, als vuitanta els ajuntaments democràtics de Palma i Calvià feren una política activa de desenvolupar xarxes de serveis socials i planificaren polítiques socials abans inexistents. Al contrari, a la mateixa dècada el Govern Balear i els Consells insulars de Mallorca i Eivissa varen mantenir una actitud passiva vers les polítiques socials. L’esforç en el desenvolupament de polítiques socials per part del Govern Balear durant els noranta ha sigut palesament insuficient. A més a més, les deficiències de financiació estatal destinada als capítols socials que pateix la Comunitat Autònoma Balear són força conegudes. Tan sols amb el Govern de Progrés s’ha reconegut la importància de les polítiques socials i s’ha començat a fer front a la complexitat dels problemes. Cal destacar l’esforç fet en l’increment i l’extensió de la renda mínima, l’assumpció de problemes difícils com el de l’immigració extra comunitària, les polítiques d’atenció a la dona, etc. No obstant aquest esforç, les mancances en polítiques d’habitatge social, sanitàries, educatives..., són moltes i els recursos pocs.

A societats amb un nivell de vida alt com són les illenques, però amb una desigualtat social tan pronunciada i amb sectors força nombrosos de les classes treballadores en situació de precarització del treball, les necessitats de portar a terme polítiques socials que garanteixin la ciutadania social i la cohesió són moltes. A més a més, el procés de creixement de la desigualtat social ha crescut, cal esmentar (Blàzquez et alia 2002) que entre l’any 1989 i l’any 1999 la distància entre la renda per càpita dels illencs i la mitjana dels salaris dels treballadors ha crescut un 32’8%.
El teixit i la complexitat de les ocupacions esmentades més amunt fa que a les Balears, a pesar de la renda per càpita i de les xifres del PIB, les situacions de vulnerabilitat social siguin considerables i força creixents als darrers deu anys, amb diferències molt importants entre Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera, i entre les distintes zones de Mallorca i Eivissa. Com a xifra de referència podem citar que a Balears 49 mil persones es situen per sota del llindar de la pobresa, es a dir, per sota del 50% de la renda mitjana (Carbonero M. A, et alia 2001). No obstant això, la vulnerabilitat social va força més allà que aquesta a causa de la fragmentació difusa i de la fragilitat del teixit de les ocupacions a les Balears.

La vulnerabilitat social (Carbonero M.A 2001) és un fenomen multidimensional que es caracteritza per: la fragilitat de l’estructura familiar-comunitària; les insuficiències formatives i culturals; les insuficiències en la salut i l’autonomia física; les dificultats en l’accés als recursos econòmics i materials, habitatge, feina... i; les restriccions en l’accés als recursos socials i institucionals. Els individus que cauen en una de les situacions abans esmentades son: els aturats de llarga durada; els que volen treballar i no tenen qualificació o tenen més de cinquanta anys; les famílies monoparentals amb escasos recursos, els joves que no han acabat la formació obligatòria i no tenen treball regular, i les llars en pobresa relativa.

Les externalitats ambientals dels procesos d’acumulació ampliada del capital no són comptabilitzades pels preus de les mercaderies produïdes en el procés de producció, la qual cosa vol dir que el mercat no compta amb cap mecanisme per detectar-les i corregir-les; es a dir, no existeixen per l’economia de mercat, però sí per la natura. La dissonància creixent d’ambdós processos sistèmics relacionats dur al creixement d’un a costa de la degradació de l’altre. La qual cosa vol dir que l’economia capitalista creix produint una degradació ambiental de cada cop més gran. A més a més, la dinàmica d’acumulació es conduïda per la taxa de benefici a curt termini quan els ecosistemes tenen la seva temporalitat a llarg termini, acumulant-se els processos de degradació ecològica no comptabilitzats en el temps, de manera que es fa força difícil tornar enrera quan el procés ha avançat.

D’altra banda, l’Estat capitalista està limitat negativament en les seves polítiques medi ambientals per un llindar, la no interrupció dels procés d’acumulació ampliada del capital, es a dir, les polítiques de correcció del mercat per l’Estat tenen un sostre. Ni el mercat, ni l’Estat capitalista són capaços de introduir els mecanismes necessaris per corregir els desequilibris creixents entre el creixement econòmic i social i els desequilibris ecològics progressius. Ens desplacem vers un context on els jocs de suma positiva producció-distribució se estan invertint i on els costos de la càrrega ambiental acumulats al llarg del temps comencen a deixar-se sentir, entrant en una dinàmica de jocs de suma negativa difícil de refer mentre no es replantegin les dinàmiques del capitalisme i el seu tipus d’Estat.

El creixement econòmic i social de les Balears en els darrers cinquanta anys han generat l’acumulació d’externalitats i conseqüències no volgudes en tal quantitat en un espai força limitat, que intuïtivament han acabat per difondre a gran part de la seva població la sensació de saturació de construccions, de tràfic, d’esgotament de l’aigua, d’ocupació territorial, de degradació del medi..., tot el qual sembla haver superat els límits del que és sostenible. L’ús del terme sostenibilitat a les Balears no és tant sols una qüestió d’ecologistes o d’estudiosos, és una realitat pràctica el carrer, on els ciutadans comencen a experimentar el desplaçament vers la lògica dels jocs de suma negativa. La sostenibilitat s’ha convertit amb un problema polític, social i cultural capdal per a les Illes.

La globalització del capitalisme ha culminat un procés que ve de enrera, la conversió del món amb una totalitat a la qual el que passa a un lloc té repercussions a d’altres. Pel que fa al medi ambient, això vol dir que encara que formin un conjunt reduït d’Illes, les Balears s’han de considerar formant part del sistema mundial, no com unitats separades. Ecològicament, no podem pensar amb externalitzar els desequilibris que produïm comprant a les zones més pobres la nostra quota de degradació ambiental, que a més de ser un plantejament insolidari, és incorrecte i perillós.

Aquesta mateixa lògica aplicada a nivell general porta a parlar amb J. Valdivielso de l’existència d’una injustícia ecològica (Murray I., i Valdivielso, J., 2001) entre els països del nord i els del sud. El grau de injustícia, essent un concepte normatiu, pot ser il·lustrat empíricament mitjançant indicadors com els transums materials i energètics i la petjada ecològica. La petjada ecològica estableix la relació entre el territori hipotètic que fa falta per extreure i absorbir els metabolismes d’energia i materials d’un país, territori o llar. Com ens diu E. Tello, si considerem la Terra com espai disponible, la diferencia entre l’espai ambiental mitjà per habitant i la petjada per càpita d’un determinat lloc és negativa, això suposa l’existència d’un dèficit ambiental concret per la comunitat en qüestió amb la Humanitat com un tot (Tello, E., 2001). I. Murray ha calculat per a les Balears la petjada ecològica entorn a cinc vegades i mitja més que la que l’hi correspondria per la seva superfície.

El mateix podem dir al nivell més reduït de cada Illa. En unes societats tan desiguals econòmica i socialment aquest fet és sense dubte insolidari i injust ecològicament, però tampoc és correcte i pot ser perillós plantejar els problemes ecològics com si fossin responsabilitat de tots per igual. Els que estan en disposició de prendre més decisions que afecten als bens comuns i els que en termes familiars o individuals tenen una petjada ecològica superior, tenen més responsabilitat en el redreçament de la injustàdcia ecològica, les conseqüències de la qual ens afecten a tots.

Quan parlem de sostenibilitat a les Balears el primer que ens apareix és la densitat demogràfica, els indicadors de sostenibilitat situen la població dels residents més els flotants al juliol del 1999 en un màxim de 1.465.689, dels quals, 1.047. 202 corresponen a Mallorca, 170.390 a Menorca i 248.202 a les Pitiüses. Contrastant amb aquestes xifres, pel més de gener del mateix any la pressió humana era de 850.000 persones (Blázquez M., et alia 2001). És clar que no sostenible seguir incrementant la pressió demogràfica sobre el territori com ho hem fet fins ara.

No obstant això, la demografia no és una variable independent i no es pot resoldre tan sols amb mesures administratives. Si apliquem el criteri de la petjada ecològica ens poden trobar que la petjada d’un ciutadà d’una classe social alta pot ser quatre o cinc vegades més alta que la d’un altre d’una més baixa, si aquesta és una condició que és repeteix en molts de casos, el consum de territori no és igual entre les classes i, des del punt de vista de la sostenibilitat, uns valen per quatre o cinc mentre els altres valen per menys d’un si el resultat de la petjada total es la agregació de la resultant de tots. El mateix raonament podem aplicar si volem comptabilitzar els efectes per a la sostenibilitat dels visitants estrangers. La qual cosa ens torna a remetre a la justícia ecològica com a criteri a considerar tant a l’hora de fer diagnòstics sobre la sostenibilitat com a l’hora de prendre mesures polítiques i administratives. La sostenibilitat no es tan sols un problema de racionalitat tècnica sinó també de racionalitat moral i política.

Bardolet, E. (2001) “The path towards sustainability in the Balearic Islands”, Ioannides, Apostolopoulos and Sonmez (eds) Mediterranean Islands and Sustainable Tourism Development. Practices, Management and Policies, Cambridge University Press, England.

Blázquez et alia (2002) El tercer boom, Lleonard Muntaner, Palma.

Bowles, S. et alia (1983) Beyond the Waste Land: A Democratic Alternative to Economic Decline, Ancor Press, New Jersey.

Bowles, S. et alia (1985) “Power and Profits: The Social Structure of Accumulation and the profitability of the Postwar U.S. Economy”, Review of Radical Political Economics, nº18, 132-67

Bowles, S. et alia (1990) After the Waste Land: A Democratic Economics for the Year 2000, M. E. Sharpe, New York.

Carbonero, Mª, Aª. (2001) “Pobreza, exclusión y vulnerabilidad
'94, Departament de filosofia, Universitat de les Illes Balears, decembre.

Carbonero, Mª, Aª, et alia (2001) L’espai social de lote exclusió a les Balears. Una proposta d’àrees d’atenció preferent, Estudis econòmics i socials “Sa Nostra”, Palma.

Díaz, J. (2001) “Los salarios baleares”, Reina, J.L (coord) Mercado de trabajo balear 2000, CCOO, Palma.

Gordon, D. et alia (1982) Segmented Work, Divided Workers: The Historical Transformation of Labor in the United States, Cambridge University Press, New York.

Ioannides, D. and Debbage, K. (1997) “Post-fordism and flexibility: the travel industry polyglot”, Tourism management, nº18, 229-41

Manera, C. (2001) Història del creixement econòmic a Mallorca (1700-2000), Lleonard Muntaner, Palma.

Manera, C. (2002) “Una economia turística sòlida en un context incert”, Última hora, 16 de juny del 2002

Mascaró, P. (1995) “La economía balear, una frágil estructura social de acumulación”, Carbonero, Mª. Aª, Peña, A. y Reina, J.L, Formación, inserción y mercado segmentado, CCOO, Palma.

Miquel, A. (2000) El campo en la cabeza. Pervivencia del agrarismo en la construcción de la identidad, Los libros de la catarata, Madrid.

Murray, I., i Valdivielso, J. (2001) “La economía balear y el medio ambiente”, Reina, J.L. (coord) Mercado de trabajo 2000, CCOO, Palma.

Poon, A. (1993) Tourism, Technology, and Competitive Strategies, CAB International, Wallingford

Reina, J.L. (coord) (2001) Mercado de trabajo 2000, CCOO, Palma.

Reina, J.L., y Miquel, A. (1998) Políticas de mano de obra en las empresas baleares, CCOO, Palma.

Riutort, B. (2001) Razón política, globalización y modernidad compleja, El viejo topo, Madrid.

Rullán, O. (1998) “De la cova de Canet al tercer boom turístic. Una primera aproximació a la Geografia Històrica de Mallorca”, El medi ambient a les Illes Balears: qui és qui?, 171-213, Caixa de Balears/obra Social i Cultural, Palma,

Sastre, F. And Benito, I. (2001) “The Role of Transnational Tour Operators in the Development of Mediterranean Island Tourism”, Ioannides, Apostolopoulos and Sonmez (eds) Mediterranean Islands and Sustainable Tourism Development. Practices, Management and Policies, Cambridge University Press, England.

Schor, J., and You, Jong-Il (eds) (1995) Capital, the State and Labour. A Global perspective, United Nations University Press, New york.

Tello, E. (2001) “Les relacions entre societat i natura segons el mode d’ús dels recursos naturals: altres formes de veure el creixement econòmic i el desenvolupament humà”, Manera, C. (coord) Història ecològica a les Balears. Estudis sobre energia, economia i medi ambient, Lleonard Muntaner, Palma.

Uriol, E. (2001) Sol Meliá. El viajero universal, Pirámide, Madrid.

Valdivielso, J. (2001) “Poder y hegemonía en la batalla de la ecotasa”, Gabinete técnico de CCOO (compilación) ¿A qué llamamos ECOTASA?, Monograma, Palma.