Per bé o per mal, el cas balear és vist sovint com un model. Una imatge en la qual es poden projectar expectatives, un futur de creixement econòmic per a mercats turístics emergents a tot el món, particularment a la ribera de la Mediterrània. Tanmateix, també és la inversió del model, la seva contraimatge: la balearització, la destrucció incontrolada del paisatge, l’ocupació del litoral per una miríade de construccions. Aquesta tensió en la imatge més difosa del balear s’accentua per l’ambigüitat de nocions, alhora descriptives i prescriptives, tan presents en els debats polítics locals com les de “model territorial”, “model de desenvolupament” o “model turístic”. Probablement aquest caràcter aparentment enigmàtic de la història recent de les Balears no fa més que reflectir les tensions pròpies d’una societat moderna complexa, en el nostre cas portades a l’espai euromediterrani en el context de la globalització. Espai la construcció del qual difícilment escaparà a aquestes tensions, integrades en els propòsits bàsics del seu ideari –com es troba a la Declaració de Barcelona de 1995–: lliure comerç, creixement, desenvolupament, sostenibilitat, reducció de les disparitats socials, millora de les condicions de vida, etc. L’exemple balear pot servir per llançar alguna ombra de dubte sobre la compatibilitat de molts d’aquests pressupòsits almenys en la forma concreta que adopten en una de les societats més “turistitzades” del món, en els seus permanentment discutits clars i obscurs.

Una de les qüestions més debatudes pels estudiosos té a veure amb les causes que van fer possible el famós boom del turisme a finals dels anys cinquanta. Malgrat els estereotips populars –que ens parlen del caràcter emprenedor i abrivat d’una elit empresarial que va treure la societat de la misèria–, aquesta és una qüestió encara oberta en vista dels desacords entre diferents historiadors, economistes, sociòlegs o geògrafs.

En primer lloc, cal tenir en compte que existia una tradició turística prèvia. Com Joan Buades ha mostrat de manera convincent, el primer boom turístic va tenir lloc en les primeres dècades del segle xx. No s’ha d’oblidar que el Foment del Turisme de Mallorca ara compleix cent anys, mascaró de proa del “lobby proturístic” que va popularitzar el puixant turisme romàntic aristocràtic del segle XIX segons patrons estandarditzats, “fordistes”. Promogut i protegit al seu torn pel sector públic i particularment pels règims autoritaris, només les guerres i, en particular, la desastrosa economia franquista van apagar el que semblava imparable. Buades, potser amb certa nostàlgia, rememora un model econòmic diversificat, equilibrat, en creixement però encara no consumista, previ a l’explosió del transport amb cotxe i amb avió, a les seves faraòniques infraestructures, majorment respectuós de la primera línia de litoral.

Això permet comprendre millor el desenvolupament posterior i algunes inèrcies si més no preocupants. Llavors, amb la figura de Joan Mach com a senyera del nostre exemple balear, la substitució de l’aristocràcia terratinent per la burgesia enriquida durant les guerres va suposar un canvi en l’estructura de la propietat i en la manera de fer negocis. Generalitzant, es pot dir que l’empresari emergent va ser alhora financer i emprenedor, però també acomodatici i oportunista; hereu alhora de maneres agraristes pròpies del terratinent i del tràfic contrabandista de l’època i alhora d’una burgesia industrial incipient i d’una xarxa tradicional espessa de petits negocis domèstics. Dècades després, quan es van donar les condicions del primer gran boom de la postguerra, el modus operandi de l’empresariat turístic va ser fruit del reajustament d’aquests diversos components de la cultura empresarial, i va guanyar pes l’element més tradicional i conservador. En això té molt a veure l’origen socioeconòmic de la nova classe hotelera, bàsicament desconnectada de l’herència industrial, emprenedora i financera precedent; els temors de la banca local a invertir en un negoci que oferia poques garanties; o la condescència de les administracions envers els propietaris.

Com a resultat, formes patrimonialistes i familiaristes d’aixecar i gestionar la indústria turística, el major curterminisme, una enorme dependència de la inversió i del control de la demanda estrangera, un volum extraordinari d’economia submergida i informalitat, com també una renúncia radical a qualsevol tipus de regulació pública van dominar en un procés el marc general del qual va ser també singular. Una estructura relativament fragmentada de la propietat, l’existència d’una xarxa extensa i experimentada d’economia a petita escala, costos molt baixos per al factor terra i treball, borses enormes de població peninsular disposada a emigrar, proximitat relativa dels mercats emissors, valors molt baixos de la pesseta, les ànsies del règim dictatorial per rebre capital extern, la força del seu imaginari prometeic a favor del desenvolupament... van permetre una colonització turística sense parió. Menorca, al contrari, castigada pel règim a menys inversions, amb una aristocràcia orgullosa de conservar les millors terres i amb una herència il•lustrada destacable, va fomentar una economia més sòlida, autònoma i variada que fins avui ha semblat fora de perill del monocultiu turístic de la balear major.

El suposat moment originari, si bé no va ser mític, sí que va ser d’alguna manera “fundant”, definidor dels llums i les ombres posteriors. Les Balears, en qualsevol cas, i a diferència de la majoria de regions espanyoles, va entrar en la nova divisió europea del treball quan el turisme va passar al cistell de consum de les classes treballadores i mitjanes occidentals. La revolució turística va situar les Illes entre les regions espanyoles més riques –entre les quals no estaven en absolut mal situades en termes de qualitat de vida–, gràcies a la construcció d’una immensa planta hotelera –que suposa el gruix de l’útil encara a dia d’avui–, infraestructures i no menys inversions estrangeres, arribades d’immigrants, turistes i moviments de mà d’obra del camp al sector serveis.

El “monocultiu” turístic va inserir la balear en l’economia europea i la va fer dependent dels seus mercats emissors, cosa que va fer que quedés des de llavors al vaivé dels cicles econòmics internacionals. Així, amb la crisi petroliera de l’any 73 com a fita recognoscible, la crisi del model d’acumulació i desenvolupament experimentat a Europa després de la guerra mundial va arrossegar l’economia balear. L’economia espanyola, llavors, seguia un tempo diferent. És a dir, el “primer boom” va entrar en crisi, una crisi relativa atesos uns resultats econòmics comparativament bons en el context espanyol de l’època, però crisi al cap i a la fi. La sortida d’aquest va seguir l’esquema d’una reestructuració europea que ja anunciava la globalització, a la qual va quedar perfectament integrat el “segon boom”, durant la dècada dels vuitanta. La marca neoliberal de la conformació del segon boom, malgrat que va transformar l’estructura del capital turístic –que va quedar centralitzat en una xarxa complexa, però jeràrquica, d’hotelers petits, mitjans, cadenes i operadors turístics–, va accentuar el caràcter flexible i desregulat de la mà d’obra turística i els augments de productivitat basats en la intensificació dels ritmes de treball i l’abaratiment dels factors i va restablir els increments de beneficis, renda i producte interior brut. Tanmateix, tampoc no va poder evitar la crisi relativa de principis dels anys noranta, després de la qual també va caldre afrontar reformes i ajusts fins a reactivar l’economia a mitjan dècada.

La seqüència de moments diferenciats que es va superposant és clara en la distribució dels impactes demogràfics, ecològics i territorials. En primer lloc es va traduir en una urbanització intensiva del litoral segons construccions verticals bastant concentrada –bàsicament hotels a les dues grans badies de Mallorca. En segon lloc, al contrari, hi va haver una expansió més horitzontal i dispersa, però no menys intensiva, a gairebé tot el litoral balear, a excepció de Menorca. El tercer embat urbanisticoturístic va prendre forma de turisme residencial –d’adossats i residències unifamiliars– a l’interior de les illes i va posar la construcció no sols com a motor de l’economia balear sinó com a colonitzador turístic no hoteler. A més de les raons “extrínseques” –produïdes pels cicles internacionals d’inversió– hi ha motius “intrínsecs” per al canvi. D’una banda, les mobilitzacions conservacionistes –capdavanteres a Espanya per la seva precocitat i transcendència i pel nivell de suport popular– van aconseguir cridar l’atenció sobre els efectes ambientals de l’anarquia turística. De l’altra, les exigències del nou turista van desbordar el model de sol i platja, el “d’espardenya” i complex hoteler. Finalment, la modernització democràtica va permetre que les institucions locals –la comunitat autònoma i els ajuntaments en primer lloc i els consells insulars posteriorment– tinguessin competències reguladores territorials i urbanístiques, que, amb moltes dificultats, van propiciar millores legals i certa regulació almenys en comparació d’altres litorals similars –vegeu la costa dàlmata.

En definitiva, es tracta de booms, de “balearitzacions”, en plural. Cada un resulta d’un moment favorable per a la realització de grans inversions amb efectes turístics, continua amb l’expansió econòmica consegüent –de gran efecte multiplicador atès el teixit empresarial balear petit i mitjà dinàmic i flexible– i acaba amb un estancament relatiu. La recuperació posterior no és mecànica, l’evolució general de l’estructura econòmica i els seus cicles va ser i ha estat el resultat de múltiples factors incardinats en institucions, valors i imatges, els actors socials que els construeixen, i, per tant, és contingent i impredictible, encara que no aleatòria. En el cas balear, la confluència de factors que han portat d’un model o patró de desenvolupament a un altre resulta d’interaccions complexes en les quals la pressió popular, la recerca de nous jaciments de negoci i la intervenció de les administracions “clausuren” un moment.

La superposició de booms ofereix un quadre amb clarobscurs. D’una banda, en l’aspecte ambiental, l’absència de xemeneies no ha impedit que, per exemple, durant la segona meitat dels noranta, ja molt lluny de l’enlairament de l’economia turística, les xifres de producció de residus sòlids urbans, emissió de CO2, consum d’energia o aigua creixessin molt per sobre del PIB, fins a arribar sovint a increments de dues xifres. Aquest tipus d’impactes, encara que ens descriu una societat exemplarment consumista, pot ser en gran mesura externalitzat, exportat en forma de mals ecològics després de ser metabolitzat industrialment en centrals i parcs tecnològics. Molt més difícil és, tanmateix, ocultar la transformació del paisatge: el recorregut descrit pels booms és en certa mesura un inventari de pèrdua de capital intangible en el litoral, en els entorns rurals pintorescos, però també en els urbans, com demostra el cas de Palma, on des de la reurbanització dels noranta gairebé no són distingibles rastres menors de l’espai dens públic que se suposa que és la ciutat, l’invent mediterrani per excel•lència.

La transformació del paisatge social, per la seva part, és ambivalent en si mateixa. Entre altres factors de modernització, la mobilitat social ascendent destacable, les diferents onades d’immigrants i el flux constant de visitants han enriquit i emancipat, no sense tensions, la moralitat dels ancoratges tradicionals. No obstant això, la situació de vulnerabilitat de grans capes socials i la falta d’iniciativa pública per integrar els nous ciutadans –malgrat les millores respecte al passat–, la dependència estructural de les activitats menys intensives en formació, el pes de la informalitat i l’economia submergida, una inflació immobiliària desbordada, hi són. Cal recordar que el mercat laboral balear ha incidit sempre en la flexibilitat externa i salarial, no en la interna i qualitativa que propugna el model de la qualitat i l’economia del coneixement. La mà d’obra, aquí, s’adapta numèricament als cicles, amb taxes d’eventualitat, rotació laboral i desigualtat en la distribució de la renda rècord a l’Europa continental, segons una composició per segments sociolaborals de gran diferenciació per sexe i origen –d’“externs”, “forasters”, “estrangers” (comunitaris) o “immigrants” (extracomunitaris). El dèficit crònic en el desenvolupament de l’Estat de benestar s’hi ha sumat i ha propiciat per defecte la ruptura, d’alguna manera, de la ciutadania entre els que poden accedir a la cobertura social més mercantilitzada entre les comunitats espanyoles i els que no, sovint a jornal en serveis precaris o de proximitat.

Això xoca amb les grans magnituds econòmiques, les que fan de les Balears el mirall on tothom es vol emmirallar, les que no diuen res de descapitalització natural ni dèficits socials. La societat civil balear, no obstant això, ha reaccionat i s’ha mostrat sovint més reflexiva i emprenedora que la seva classe política i, sens dubte, que la classe empresarial hegemònica. Amb l’experiència de la lluita antifranquista i la seva eticitat contestatària com a primer motor, s’ha desenvolupat amb cert èxit sobre la cultura cívica democràtica, i ha contribuït a dinamitzar i enriquir una opinió pública que ja no encaixa amb facilitat en els estereotips del mediterrani seguidista i reaccionari. Bona part de les fonts de malestar han estat entrellaçades per aquest actor en un discurs social present en altres mobilitzacions a la Mediterrània –com en les terres de l’Ebre–, amb la diferència que a les Balears ha estat el principal tema de discussió política de l’última dècada: la defensa d’un territori que es consumeix, es destrueix.

La sensació de pèrdua de sentit viscuda de forma traumàtica i expressada en aquest imaginari territorial remet, no obstant això, a nocions diverses: 1) un recurs natural –una variable sintètica dels impactes ambientals i del grau de sostenibilitat; 2) la qualitat de vida amenaçada per la congestió i saturació d’espais i infraestructures –grau d’habitabilitat; 3) un “món de la vida” tradicional colonitzat per la modernitat; 4) un “nosaltres” essencial i unitari, cultural, lingüísticament i moralment aferrat a “la terra”; 5) béns comuns –com el paisatge o la calma– destruïts pel canvi d’usos en béns immobles privats. Mentre els dos primers enfocaments són estadísticament impactants i descriptivament difícils de rebatre, el tercer és més controvertit: hi ha motius de la moral heretada que poden i han de ser reivindicats –integració intensa de tipus familiar i comunitari, confiança, previsibilitat–, però no d’altres –com el seu ordre jeràrquic, clientelar i autoritari. El quart, en certa decadència, crida a una reclusió defensiva i irrealista atesa la composició sociològica balear, mentre que el cinquè, potser el més puixant dels últims anys, està encara poc elaborat i és difícil de compatibilitzar amb la socialització –desigual, però extensa– de la “pilotada” del turisme residencial irregular de l’última dècada. La “polisèmia territorial”, malgrat la seva complexitat, respon a un sentiment comú de despossessió d’un paisatge o entorn natural i social alhora.

No s’ha d’oblidar que el paisatge, aquest “algoritme socioecològic”, és part consubstancial del producte turístic bàsic balear. Per a la majoria de les modalitats turístiques, doncs, la destrucció progressiva del paisatge suposa sens dubte un deteriorament del producte comprat. Això és important perquè no és clar que pugui reeditar-se un altre boom turístic. Encara que aquest és motiu de controvèrsia estadística i política, des del canvi de mil•lenni, i per primera vegada en l’“era turística”, les taxes de creixement del producte interior brut i de renda han deixat els llocs capdavanters en el rànquing espanyol, per primera vegada no ha augmentat el nombre de turistes en hotels –no de visites turístiques– i per primera vegada les taxes de benefici sorprenentment altes del passat es “normalitzen”. El debat rau a escatir si la incapacitat de l’embat turisticoresidencial per reactivar el conjunt de l’economia és conjuntural o estructural, fins i tot si la seqüència turística pot donar un nou moment d’“explosió”. Encara que aquest és un tema obert, cada vegada hi ha més gent que nega la possibilitat de fugides cap endavant a la recerca d’un nou boom turístic.

Evidentment, un canvi en l’estil de desenvolupament comú a l’era turística passa per reformes estructurals. Hem vist que el canvi estructural no és un procés lineal, menys encara un progrés moral i material indefinit i irreversible. És a dir, no hi ha motius per pensar en una cadena indefinida de booms en els quals la clausura d’un moment responia a forces plurals però que l’obertura al següent reproduïa la recerca incessant de benefici màxim a curt termini, la competitivitat via reducció de costos i preus, la descapitalització paisatgística i la presa jeràrquica de decisions. Una estratègia alternativa basada en la licitació pública d’infraestructures a gran escala només pot agreujar els problemes d’inflació i descapitalitzar el patrimoni paisatge, fent en qualsevol cas menys atractiva la destinació i convertint la despesa pública en una desinversió real que accentua els dèficits ambientals. Una altra via possible basada en la formació de capital humà i coneixement, per la seva part, difícilment es podrà desenvolupar sense promoure una major diversificació econòmica, sense destronar el sector de la nova construcció i sense fer front als dèficits socials apuntats.

El gran enigma del cas balear és doncs que, malgrat el seu caràcter paradigmàtic, no troba en la seva pròpia identitat turística un model amb el qual pugui fer front de manera reflexiva als reptes actuals; o es remunta al model idealitzat dels anys trenta, o fuig cap endavant sense més consideracions.